divendres, 10 de juny de 2016

El nostre paper de cada dia

No vull correu comercial. Els feixos de paper setinat de colors de mides i formes diferents, de vegades fins i tot embolicats amb plàstic, van de la bústia a la paperera que hi ha posada a l’entrada del bloc només amb aquesta finalitat i que cada dia s’omple i que cada dia algú deu buidar al contenidor de paper (dubto que qui ho faci es prengui la molèstia de treure del plàstic tots els que van amb plàstic i llençar el plàstic a l’altre contenidor). En tot el carrer, en tota la ciutat, en tot el país, en tot Occident, tones de paper fabricat per llençar. Com si les indústries papereres i les de tints no afectessin la salut del planeta. Fa anys, en un altre bloc, vaig tenir molt de temps un adhesiu a la bústia (perquè la comunitat no va trobar adequat posar-ne un de general a la porta del carrer) que deia: CORREU COMERCIAL NO, GRÀCIES J Però la bústia s’omplia cada dia igualment de papers que anunciaven coses que no m’interessaven. Truquen a l’interfon: “Correo comercial, ¿me abre, por favor?”, amb accent de marroquí que ha après a dir-ho bé i educadament en castellà. Què faig? No vull correu comercial i estic en contra que es fabriqui paper per llençar-lo. Aquest noi es guanya algun diner amb això i no té res a veure amb les empreses que s’anuncien ni amb la indústria paperera. Com cansa, fer tantes coses que van contra la pròpia consciència i contra el planeta i, per tant, contra la humanitat. I com lliga, això, amb el simple acte d’humanitat de prémer un piu per obrir la porta a un noi que et demana educadament que obris i que només fa la seva feina? 

dijous, 19 de maig de 2016

ELS RASTRES EFÍMERS D’AQUEST FENOMEN – SVETLANA ALEKSIÉVITX ENTREVISTADA PER FRANCESC SERÉS AL CCCB

 ELS RASTRES EFÍMERS D’AQUEST FENOMEN

SVETLANA ALEKSIÉVITX ENTREVISTADA PER FRANCESC SERÉS AL CCCB

Ahir vam poder sentir Svetlana Aleksiévitx al CCCB, entrevistada per Francesc Serés. La manera de fer literatura d’Aleksiévitx és deixar parlar la gent, escoltar-la, mostrar la realitat, més que no pas inventar-se històries i així fa les seves «novel·les de veus»: va recollint el material de les persones amb qui parla, el deixa madurar, el treballa i finalment, quan «sent la música» de tot allò, hi dóna forma de llibre, sempre procurant «que no sigui massa literari, perquè llavors seria literatura i no vida». La gent que «s’explica» als seus llibres és gent normal i corrent que ha viscut la Segona Guerra Mundial, la guerra d’Afganistan, la caiguda de la Unió Soviètica, el desastre de Txernòbil..., gent humil d’un poble on fins no fa gaire la literatura estava trenada amb la vida ─tot i que potser sabien les històries però no sabien dir de quin llibre eren─ i que tot d’un plegat viuen un drama que els deixa sense paraules: «tot això no ho trobem a Dostoievski ni a Tolstoi», diuen després del desastre de Txernòbil, perduts en el món de la informació global però sense gaire literatura. La informació no ens acosta al «secret», no conté la vibració del «misteri», diu Aleksiévitx,  que vol transmetre la realitat més autèntica possible, tot i que reconeix que la realitat és massa complexa per transmetre-la i potser per això als seus llibres sí que hi vibra el misteri. Diu que ella no té por de res a l’hora d’escriure perquè si calles aquesta por es traspassa al text: l’única deficiència que es reconeix és no haver viscut prou per poder comunicar certes coses. Si no té l’eina interior preparada no podrà fer la pregunta adequada, i per això s’esforça per créixer, per fer-se més gran i més complexa, per augmentar l’interès en l’altra persona, per esmolar tots els seus instruments: «la meva feina és extreure allò que estava enterrat». Quan Francesc Serés li esmenta la frase de Bulgàkov «L’amor no ha acabat, l’amor sempre recomença», ella diu que li agradaria entendre què és l’amor: «sempre estic mirant de captar els rastres efímers d’aquest fenomen». El mal també té la seva estètica, diu, i és brillant, al contrari del bé, que és indefens. I parla de situacions extremes en què l’amor i la mort són indestriables, com el cas de la dona que vol cuidar l’home que estima, destrossat per haver treballat a Txernòbil després de l’accident, i els metges li diuen: «Això no és un home; és un objecte perillós per a tu».
«No ens podíem imaginar que el mal arribés a aquest punt i no sabem com acabarà tot», diu aquesta dona que intenta «acumular l’energia del bé» i es pregunta, i aquí al·ludeix a Xalàmov, com una persona pot continuar sent una persona a l’infern.
A Svetlana Aleksiévitx no li interessen els jocs literaris, diu que llegeix poca literatura de ficció perquè la temperatura no està prou concentrada: la vida és molt més interessant. En tot cas, torna a Dostoievski perquè hi troba una finalitat, una complexitat humana, diu  l’autora, convençuda que «només ens salvarà l’amor».
Per sort podem llegir els seus llibres ─a Raig Verd, Acantilado, Cassiopea i Siglo XXI─ en català i en castellà, tot i que, com és habitual als actes de presentació d’autors del CCCB, ningú no ho va dir, gràcies als traductors Marta Rebón, Ricardo San Vicente i Jorge Ferrer.

dimarts, 2 de febrer de 2016

Un mitjó, o dos

He somiat que tenia un mitjó (he de dir uns mitjons?) amb dos caps, és a dir, dos peus, units per un sol camal sense solució de continuïtat i sense cap forat, de manera que no te’l podies posar per enlloc, com un poema objecte de Brossa. El dilema gros era a l’hora de desar-lo: ¿al calaix dels mitjons normals, o al dels desaparellats? Perquè eren dos, i era un.

diumenge, 31 de gener de 2016

Les veus de Blandiana i Handke en català





Jaume Pons Alorda entrevista Corina Oproae i  Marta Pera a Núvol:
http://www.nuvol.com/noticies/oproae-i-pera-les-veus-de-blandiana-i-handke-en-catala/

dimarts, 29 de desembre de 2015

Els versos de Handke no són carícies... - Sara Vilalta

"Els versos de Handke no són carícies, però deixen una petja idèntica."


Poema a la durada - Quadern de llibres - Sonograma magazine

http://sonograma.org/art/poema-a-la-durada/


La tasca de la traductora Marta Pera és més que reconeguda, i sens dubte ho és merescudament. Gràcies a ella i a la seva feina constant, hem pogut gaudir, en llengua catalana, de veus emblemàtiques que van des de Faulkner fins a Lessing, passant per Rushdie, Woolf, Mansfield, Nabokov, Conrad o Atwood, entre molts altres. De fet, l’any 2014 va aconseguir el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia per l’obra Mestre de disfresses de Charles Simic, que poc després visitaria el Palau de la Música de Barcelona per participar en el Festival Internacional de Poesia. Ara Marta Pera i el seu talent tornen a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central i Eumo, casa editorial que l’acull amb fervor, per proposar una altra traducció seva que segur esdevindrà essencial en molts aspectes: Poema a la durada de Peter Handke, un autor controvertit, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, responsable d’una vida turbulenta i d’unes obres que sacsegen, incansablement, l’esperit de qui les llegeix.
Té molt sentit, i és just que es digui, que Handke entri per la porta gran de Jardins de Samarcanda i que ell també tingui aquesta coberta blanca i rabiosa dins d’aquest espai de certesa que és un catàleg, ja que la seva capacitat de crear versos com cops de puny silents és quelcom que el connecta amb les poètiques del silenci, però també va més enllà. Handke s’enganxa, com un amorós poll furibund, amb aquelles poètiques que concentren, dins seu, una turbulència carnal i a vegades descontrolable, tal com passa amb Margarita Ballester, Anise Koltz, Philippe Jaccottet o Denise Desautels, entre d’altres. Ara aquestPoema a la durada té més sentit que mai, i sens dubte és una de les traduccions més celebrades d’enguany.
Handke va néixer a Griffen, Àustria, el 1942. I ja des de ben petit va haver d’enfrontar-se a una sèrie de situacions tràgiques que marcaren el seu dia a dia i el que acabaria sent una llarga trajectòria en múltiples camps creatius (teatre, poesia, novel·la, assaig o guions de cinema). Els seus oncles moriren de forma brutal a la Segona Guerra Mundial, la seva infantesa en un internat va ser una odissea sagnant i traumàtica, finalment la seva mare va suïcidar-se quan ell tenia vint-i-nou anys, esdeveniment definitiu que, juntament amb un viatge demencial als Estats Units, varen portar Handke a elaborar una sèrie de volums marcats per una escriptura violenta, lúcida, salvatge, íntima, inqüestionable, radical. Tots aquests són adjectius que podem afegir, al costat dels mots “misticisme definitiu”, per tal d’intentar arribar a la descripció d’aquest Poema a la durada, cabdal.
Ens trobem davant d’un únic poema extens que es conforma talment un eix, columna espinal que travessa tots i cadascun dels temes que obsessionen Handke, tant a nivell vital com escriptòric. Crec que ens trobem davant d’un poema necessari per entendre la totalitat de Handke, els conflictes als que s’ha enfrontat, els atacs que ha patit, els escarnis que ha provocat, tot en un còctel que el lliga amb les nafres d’un món en quarantena. Però no es tracta, en cap cas, d’una obra autodestructiva. Ans al contrari. El protagonista? Evidentment és la durada, però no la durada a la que estem acostumats.
Per a Handke la durada és molt més que un període de temps: es tracta d’un instant essencial, no patològic sinó més aviat subjectiu, íntim, transcendent i transcendental. Jo l’entenc com una espècie d’esclat d’il·luminació, de consciència profunda, marcada epifania, però d’una consciència que va més enllà del pensament típic o de l’èxtasi orgàsmic. Perquè tampoc no és això. No és una bomba però deixa rastre semblant. No és un cop de destral però et trasbalsa. I tampoc no es tracta d’un moment cerebral: no es pot perseguir ni cercar ni aconseguir, però sí que hem de lluitar per tal de poder donar valor a la durada. A la nostra durada. En aquest sentit, entenc Handke com una espècie de San Juan de la Cruz del segle XXI, un home que, més enllà d’una possibilitat de martiri, es lliura a una alta voluntat ètica, però sobretot estètica, una possibilitat de sublim decimonònic sense els estralls d’una grandiloqüència exasperant. Els versos de Handke no són carícies, però deixen una petja idèntica. Fa mal i, en la seva beutat, marca amb foc sense flames. És difícil de definir, sens dubte, però la lectura de Poema a la durada de Peter Handke és quelcom que tothom hauria de dur a terme per tal de fer-nos molt més adeptes a l’amor cap a la realitat poderosa.
També hi veig un treball ferm per aconseguir que la poesia no sigui la típica que celebra flors i violes, en efecte. Aquí hi ha un treball intens i ferm per tal d’emparar la poesia amb la Teoria Quàntica o amb la Teoria dels Cossos Suprems: com si l’instant fos niu d’eternitat, de globalitat, de totalitat i d’absolut. Tot esdevé possible en un mateix goig, i d’aquí el fet de poder viatjar a través del temps, de l’espai, de les diferents durades individuals, perquè cada ésser humà ha d’arribar a la seva pròpia durada, aquella que defineix i que redimeix, i això no es podia fer en un assaig, o a partir d’una novel·la, ni tan sols com a pel·lícula, sols es podia dir a través del poema, perquè la poesia encara pot esdevenir aquesta eina amb la que donar forma i nom al món, instrument de poder que encara serveix per arribar a la saviesa, el coneixement i la passió:
Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.
 (…)
 I finalment:
feliç aquell que té els seus llocs de durada;
encara que s’hagi desplaçat per sempre a l’estranger,
sense perspectives de tornar al seu entorn,
no és, ni serà mai, un exiliat de la seva terra.
A més, els llocs de la durada no brillen;
sovint no surten al mapa
o no hi tenen nom.
(…)
 L’empenta de la durada és
el que em faltava.
Qui no ha experimentat la durada
no ha viscut.
La durada no extasia,
em col·loca al meu lloc.
Fora de la llum del focus dels esdeveniments diaris
fujo decidit al cau incert de la durada.

La durada és
quan retrobo als ulls del nen
que ja no és nen
-qui sap si un vell, ja-
els ulls del nen.
 (…)

Psalm. Psalmòdia. Càntic. Música de l’ànima. Crit de l’esquelet… Handke configura un poema extraordinari que apel·la a l’emoció directa i ens empara amb el poder dels déus. Emocionant i tràgic, romàntic i avantguardista, la veu fiblada de Handke ens transporta de continent en continent, de país en país, de pulmó en pulmó per aconseguir penetrar els territoris de l’ignot. I Marta Pera sap traslladar això amb perícia, entusiasme i devoció. Sens dubte ens trobem davant d’una de les traduccions poètiques de l’any. I, de bell nou, a la col·lecció Jardins de Samarcanda de Cafè Central amb Eumo. Un immens i durable espectacle. Que duri.
Text: Sara Vilalta

dimarts, 1 de desembre de 2015

Peter Handke, el poeta del temps i de l'espai, Emili Sánchez-Rubio a Núvol

Perquè per a Handke, la durada no és un simple concepte temporal, no és un fragment reduït i acotat de temps, és més: s’experimenta, és sent, no és quelcom pensat i dut a l’objectivació, està dins nosaltres, en la nostra experiència del món. Per tant l’espai, el lloc físic per on ens movem, també forma part de la durada. Aleshores ens enfrontam a un concepte espai-temporal que, a més a més, ens implica, ja que la durada handkeniana és interior i subjectiva: vet aquí l’encert d’expressar tal concepte mitjançant un poema i no cap altra forma literària.


                                                          fotografia de Danilo de Marco

http://www.nuvol.com/opinio/peter-handke-el-poeta-del-temps-i-de-lespai/?fb_action_ids=10206933998621836&fb_action_types=og.likes