dimarts, 30 d’agost del 2011

Pel caire

Camines sempre pel caire
de la rutina, les arrels clavades
en la seguretat aparent
de les coses conegudes
(les ales àvides de cel).
Fa por llançar-se
a l’abisme
de la incertesa:
el buit
insondable
que et crida
sabent
que t’estavellaràs

--però, i les ales?

dimarts, 23 d’agost del 2011






Similia similibus curentur
(conte d’amor homeopàtic)

S’assemblaven con dos grànuls de cicuta virosa. Per fi, després d’uns quants intents infructuosos amb altres elements --al•lots i al•lotes al•lopàtics, no necessàriament alopècics-- que els havien deixat plens d’efectes secundaris --ja se sap, coses de la química--, tots dos tenien la sensació d’haver trobat, en l’altre, el seu component terapèutic definitiu. S’assemblaven tant..., que estaven convençuts que ara sí que havien trobat el remei únic a totes les seves desgràcies, i en la dilució adequada per a la màxima potenciació. Quan estaven junts els passaven tots els mals. Se’ls restablia l’equilibri vital. El seu era un amor homeopàtic. Però no volien temptar la sort. Per si de cas, es veien poc. Es veien en dosis infinitesimals.

divendres, 19 d’agost del 2011

dimarts, 16 d’agost del 2011

Matí de tardor
Un dia, quan era petit, em vaig trobar
un déu agonitzant. S’estava quiet
entre les ales esperant
que les ales
l’alliberessin. La humanitat és
pols; només els déus poden morir.
A l’alba, havia descendit
al cim d’un turó que ara tremolava
sota els batecs del seu cor. Només el cordó
del camí l’aguantava d’una peça. Al cel
de llevant budells fulgurants resplendien
entre els núvols. Vaig entendre
que un déu fa servir tota
la realitat com a cos
quan sofreix. Després
semblava un ocell mort,
però jo sabia que un ocell
no pot morir amb tanta intensitat.

- Gösta Agren -

dilluns, 15 d’agost del 2011

El cor que riu (Charles Bukowski)



la teva vida és la teva vida
no la deixis bastonejar fins a una submissió humida.
estigues alerta.
hi ha sortides.
hi ha llum en algun lloc.
potser no és gaire llum però
venç la foscor.
estigues alerta.
els déus et donaran oportunitats.
reconeix-les.
pren-les.
no pots vèncer la mort, però
pots vèncer la vida, de vegades.
i com més sovint ho aprenguis a fer,
més llum hi haurà.
la teva vida és la teva vida.
reconeix-la ara que la tens.
ets meravellós.
els déus es volen delectar
en tu.

diumenge, 14 d’agost del 2011

dissabte, 13 d’agost del 2011

Mitjons desaparellats

Feia molt de temps que vivien en aquell calaix sense llei i alguna vegada havien provat d’aparellar-se amb algun altre desaparellat, però l’aparellament no havia durat gaire. A un se li foradava la punta per on sortia l’ungla del dit gros i a l’altre no, o descobrien que un era llarg i l’altre curt, i la cosa no acabava de funcionar. De petits havien anat a l’escola platònica dels mitjons, on els ensenyaven la història dels mitjons bessons presentada per Aristòfanes que afirmava que els mitjons es componien inicialment d’una punta doble per a deu dits, dues plantes i dos talons i una sola turmellera amb dos forats, però Zeus, temorós del poder dels mitjons, els va dividir en dues parts, condemnant-los a passar la vida a la recerca de l’altre mitjó per a la seva realització. De manera que quan aquell parell de mitjons desaparellats van descobrir que potser feien parella, van dir “A veure? Provem-ho!”, i es van aparellar. No se sap si van ser per sempre més feliços i van menjar anissos o si van sucumbir a la tan poc platònica i inexplicable però obstinada tendència dels mitjons a desaparellar-se. Se’ls ha vist alguna vegada, això sí, penjats en un estenedor prenent el sol, tots dos amb el taló esclarissat i un espurneig d’alegria als ulls.

Anunci


Pel camí de casa, a totes les parets, un paper:
"POETA
econòmic
pressupost sense compromís"
--a la part de baix, tiretes per arrencar, amb un telèfon.

dijous, 11 d’agost del 2011




Al calaix dels mitjons desaparellats n’hi havia una parell que feien parella.

Elogi de la lleugeresa

Doris Dörrie, ¿I ara, què?
Traducció de Marta Pera
Editorial Columna
Barcelona, 2002

Potser qui busqui només distracció podrà evadir-se, com deia Gemma Casamajó a la ressenya “Literatura ‘light’” del 16/01/03 en aquest mateix suplement, amb la novel•la ¿I ara, què?, de Doris Dörrie, però potser aquesta evasió el portarà, com al protagonista de la novel•la que també en busca, a descobrir una altra manera d’evadir-se: evadir-se de la presó de les presses, dels plans per al futur, de les il•lusions de separació, de permanència, de naixement i de mort. Es pot fer una lectura ‘light’ d’aquesta novel•la, o es pot anar més enllà i veure que, sota una arquitectura lleugera –tan lleugera com la de la gran tenda de lona que fa les funcions de sala de meditació a la novel•la-- i un argument senzill –tan senzill com el consell budista d’estar atents al simple acte de respirar--, trobem uns personatges absorbits en tots els mals de la vida moderna però que no renuncien a la recerca –inútil-- de la felicitat i que busquen una sortida de la buidor. Recerca inútil perquè la felicitat no està mai en el futur ni en el passat.
L’autora –que no enceta pas la seva carrera literària amb aquesta novel•la com pretén Casamajó: té sis volums de contes publicats, un d’ells, L’home dels meus somnis, traduït al català—fa un intent d’aproximació novel•lística al budisme tibetà, així com en va fer una de cinematogràfica al budisme zen amb la pel•lícula Saviesa garantida, i aquesta, igual que aquella, vol ser precisament una invitació a prendre’ns les coses més greus amb certa lleugeresa perquè, com diu la mateixa Doris Dörrie, “si igualment ens hem de morir, podem prendre’ns les coses amb més ànims, treure’ns pesos de sobre i aprofitar al màxim el moment present”.
Budisme sense discursos transcendentalistes, com “una espècie de llista de compra per a la vida, unes instruccions de treball.” Com la lleugeresa dels temples budistes que, comparats amb les ésesglésies romàniques o les catedrals gòtiques, encarnen la provisionalitat de totes les coses. Un llibre lleuger on gràcies a la perplexitat i als prejudicis d’un occidental típic, un cineasta frustrat convertit en gerent d’una cadena de restaurants i pare de família que passa uns quants dies en un monestir budista, ens arriben, no sense ironia, les simples, però sàvies, lliçons budistes.
Una literatura tan lleugera com el somriure dels lames, com el caminar flotant dels monjos i les monges del monestir, com l’acte de respirar. Literatura “light” per perdre pes, per animar-nos a deixar anar el llast que ens trava en el camí cap a un objectiu tan fàcil i tan difícil com viure l’ara i aquí.
Un viatge d’anada i tornada on el protagonista torna amb les mans buides, havent après, això sí, que el que és buit és ple.

Article de Marta Pera publicat al suplement Cultura del diari Avui (13/02/03)

dimecres, 10 d’agost del 2011

dubte infernal







Hi ha una cosa que em preocupa: a l'infern hi ha una zona per a no fumadors?

El traïdor que volia ser fidel

El traductor literari és un personatge invisible que viu en terra de ningú, entre dos móns. O, més aviat, amb un peu aquí i un peu allà. I a més, és traïdor per definició: traduttore, traditore. La seva feina és aconseguir que els lectors llegeixin el text d’un autor que escriu en una llengua que ells no poden llegir –si la poden llegir faran més bé d’anar a l’original-- i que la lectura se’ls faci tan normal com si l’autor –suec, armeni o japonès-- hagués escrit el llibre en la llengua del lector, en el nostre cas, en català. I que aquest lector català pugui tenir les mateixes reaccions davant del text –intel•lectuals, estètiques o emotives—que el lector en llengua original.
El traductor literari, doncs, s’ha de fer invisible com a escriptor –com menys visible el traductor, més flueix la traducció—i donar forma a un text que no pot traduir literalment –ja que violentaria el geni de la pròpia llengua--, i on pot trobar girs, acudits i jocs de paraules que un cop traduïts han perdut tota la gràcia. Alhora, no pot fer un text explicatiu ni massa nostrat: s’ha de notar que l’autor prové d’un altre entorn sòcio-cultural –es faria estrany que del pastís que els nord-americans mengen per Halloween en diguessin panellets, posem per cas, o que un protagonista anglosaxó protestant digués que va a missa quan va a la celebració del seu culte. I si en un altre context digués que algú “no sap de la missa la meitat” o que “ha arribat a misses dites”?
El traductor ha de fer eleccions constantment, doncs, i arribar a un compromís on la traïdoria sigui mínima. Però si en tota traducció hi ha certa traïdoria, com es pot mantenir l’autenticitat d’un text? Es pot ser lleial en català a un autor que escriu en rus o en xinès?
Unes instruccions per fer funcionar una rentadora només es poden interpretar d’una manera i, per tant, només es poden traduir d’una manera. Fins i tot les pot traduir --de moment fins a un cert punt--, una màquina. Però en literatura ens movem en un terreny incert. Un text literari –com qualsevol obra d’art-- està subjecte a la interpretació del lector: ens movem en el món dels sentits, de les emocions, de la psicologia, de la filosofia, de l’estètica, de l’art, en definitiva. Cada lectura és, al cap i a la fi, una traducció. El meu Solitud no és el teu. I el traductor literari és, abans que res, un lector. La traducció és la lectura per antonomàsia i és –inevitablement—una lectura selectiva.
Diu, respecte a això, l’autora canadenca Margaret Atwood: “Tot el que pot fer un traductor –o si més no, el millor que pot fer—és crear un text paral•lel. Sempre difamarà, sempre mentirà. Però si és una bona traducció, transportarà el text a través de l’espai indefinit que separa un món d’un altre. I ajudarà el lector a fer la traducció realment necessària: la pròpia.”
El traductor ha de trobar l’equilibri entre no trair l’original i ser fidel a la seva llengua. Es pot? Sí, partint de la base que un bon traductor coneix a fons l’autor –o el tema-- que tradueix, és capaç d’una empatia camaleònica amb l’estil i el treball lingüístic de l’autor –de vegades fins al punt de l’enamorament--, té un sòlid coneixement, si pot ser mamat, de la llengua a la qual tradueix, i en domina els recursos. Els recursos de la llengua materna que tan bé expressa Nabokov --en el seu cas era la russa, que ell va haver d’abandonar per l’anglesa: “(...) el mirall deformador, el teló de fons de vellut negre, les associacions i les tradicions implícites... que l’il•lusionista nadiu, en un vol de faldons de frac, pot fer servir, amb el seu estil i la seva màgia, per transcendir el patrimoni.”
En català tenim molt bones traduccions, però també es publiquen bestsellers amb errors lingüístics a la primera pàgina (i, per tant, a totes les altres). Hi ha una sèrie de handicaps, justificables o no, que fan que no sempre les traduccions catalanes tinguin un nivell de qualitat acceptable. Sovint es dóna l’excusa a les presses amb què s’ha treballat per disculpar errors en una traducció publicada. És cert que els traductors catalans sovint hem de treballar amb presses per exigències editorials –la traducció catalana no pot sortir després de la castellana perquè seria una ruïna per a l’editor, i te l’encarreguen amb poc temps, etc. Les presses poden explicar errors ortogràfics o tipogràfics, feina del corrector, però mai un gir sintàctic no genuí, ni un castellanisme no justificat, ni una mala interpretació d’una frase. Un traductor amb ofici no accepta un encàrrec que no li garanteix prou temps per treballar-hi bé, o treballa de pressa i bé –a costa de la seva salut, potser, però no del text. Una altra dificultat important és l’estat de la nostra llengua, plena de castellanismes i d’anglicismes en segons quins registres o argots, que fa que de vegades sigui molt difícil trobar aquell equilibri d’autenticitat sense caure en la deixadesa –en perjudici de “la dignitat de la nostra llengua”, en paraules de Joan Solà-- ni anar a l’altre extrem i fer un text en bon català però tan encarcarat i postís, en un context determinat, que no se’l creu ningú.
De la mateixa manera que un actor desapareix com a individu per deixar el seu cos i la seva veu a un personatge, el traductor ha de desaparèixer en el text per deixar la seva llengua a l’autor perquè parli.
Autenticitat, doncs, des de la traïdoria –enamorada, si pot ser-- i la invisibilitat.

Marta Pera Cucurell

Article publicat a la revista Valors, febrer 2010


dilluns, 8 d’agost del 2011

Ens hauríem de dir

No ens hauríem de dir
perdona, quan hem topat,
sinó gràcies, per tocar-me.

- Eeva Kilpi -



Meidän tulisi sanoa toisillemme,
ei anteeksi, kun tönäisin
vaan kiitos kun kosketit.

- Eeva Kilpi -


We should say to one another,
Not, sorry, I bumped into you,
But, thank you, for touching me.


- Eeva Kilpi -

nom

Es pot tenir un nom sense fill, però no un fill sense nom.

El nom

El nom no fa la cosa, diuen. Ni l'hàbit, el monjo. L'ocasió, en canvi, sí que fa el lladre. Però a la saviesa popular se li escapa que de vegades el nom sí que fa la cosa, i l'hàbit, el monjo. El primer pas per fer realitat un projecte (un fill, un llibre, un viatge) és posar-li un nom. I el lladre no el fa pas l'ocasió, sinó l'emoció, segons George Freud Loewenstein. I té tota la raó.

El primer full

El primer full de la llibreta. El mar. El buit. El salt, la sal, un vestit nou, el primer pas del viatge. La fe en la direcció, la convicció, la pesantor o la lleugeresa. La tendència a perdre el camí. La il·lusió, el tremolor de l'agulla de la brúixola. Un trajecte, sempre provisional. El crit, la por, el vent. La llum. El gest vacil·lant, el temps, la tempesta, la temptativa, la temptació, el tentacle primigeni que busca on agafar-se i només troba un seguit de línies paral·leles on gronxar-se, estirar-se, entotolligar-se, obrir-se, replegar-se sobre si mateix o estendre-s'hi com roba al sol.