objectes perduts

He perdut el temps.
Si algú el troba, que me'l torni, sisplau.

La foscor de la nit

«LA NIT DEL CAÇADOR»

Autor: DAVIS GRUBB

Traducció: MARTA PERA

Editorial: EL CERCLE DE VIENA

Ambientada en el sud rural dels Estats Units

durant els anys de la depressió, en narra la

història dels fills d’en Ben Harper, un jove

pare de família ajusticiat per haver comés

un robatori i un assassinat.

DAVIS GRUBB

(Moundsville, 1919- Nova York, 1980). Va

escriure novel·les i contes, i va veure com de

la seva novel·la La nit del caçador (1953) se’n

feia una de les grans pel·lícules del Hollywood

clàssic. Amb aquesta novel·la, l’autor va fer-se

cèlebre arreu del món.

t

Robert Mitchum és el predicador Harry

Powell a l’adaptació cinematogràfica de la

novel·la de Davis Grubb, dirigida per Charles

Laughton el 1955.

La foscor de la nit
«La nit del caçador», una faula negra sobre la lluita del bé i el mal
Melcior Comes 


La lluita entre el bé i el mal deu constituir la història més vella de totes. És veritat que el cinema –el millor i el pitjor– ens ha acostumat a l’escenificació d’aquesta mena d’enfrontament, així com ho ha fet la literatura popular, que amb això lliga amb els contes o les rondalles folklòriques de totes les cultures i de totes les èpoques. 
És impossible no lligar la lectura d’aquesta grandíssima novel·la amb la versió cinematogràfica que va dirigir –va ser el seu únic exercici rere les càmeres– l’actor Charles Laughton l’any 1955: una obra mal entesa
en el moment de la seva estrena, encara que molts dels seus fotogrames –amb la manera de tractar els espais, la llum i el lligam entre escenes– s’avançaven a tota una dinàmica
cinematogràfica gairebé postmoderna.
La novel·la, sense deixar de ser una meravella, no necessita cap mena d’innovació formal ni temàtica per engrapar, convèncer i commoure, i per merèixer ara, gairebé seixanta
anys després de la primera edició original, una primera traducció a la nostra llengua. 
El seu autor, Davis Grubb (1919-1980),
va publicar en vida moltes altres novel·les i reculls de contes, però cap text sorgit de la seva ploma ha arribat a eclipsar aquesta obra, el primer text que va publicar.
Per Grubb, la depressió americana del
1929 va fer capgirar el vell món conegut, i és en aquest ambient de misèria i d’ambicions immoderades –temps que retornen– on l’autor ens situa la seva paràbola: un bon pare de
família, Ben Harper, abocat a la desesperació, roba deu mil dòlars al banc, amagant-los de la policia, que el deté i el condemna a mort. ¿Però on són, els diners? Aquest és l’enigma
que el predicador i assassí de vídues Harry Powell voldrà aclarir, company de cel·la de Harper. Quan Harper serà ajusticiat –i Powell alliberat d’un delicte menor–, començarà el setge del predicador als dos fills de Harper i a la seva bona i jove vídua Willa, amb qui aquest misogin i inquisidor rosegaaltars aconseguirà casar-se.
Per Grubb, l’ànima humana està assetjada pel mal, per una propensió al vici absolutament
inexprimible, per això en qualsevol moment els personatges poden perdre’s,
caure en la prostitució, l’assassinat o el lladronici. La lluita entre l’àngel interior i el dimoni
interior és sempre complicada, però quan es creu en el Mal Absolut també es creu en el Bé
Suprem, i per això trobarem en aquesta novel·la un reducte de santedat salvadora, la casa
de Rachel Cooper, la protectora d’infants –d’orfes– desemparats. Mescla de novel·la
d’aventures, de conte de terror, de thriller elegíac, de llibre en efectivíssima prosa poètica
–d’homenatge a les paràboles bíbliques–, aquesta obra no deixa de captivar des de la
primera pàgina, quan ens comença a embolicar amb un aire esqueixat, ràpid, un punt virulent,
que ens arrossega dins la història amb aquella perícia tan commovedora dels narradors
del sud nord-americà (Harper Lee, Truman Capote, Carson McCullers). La saviesa
en l’ús del detall que serà decisiu, la relació entendridora entre els dos germanets, la innocència que sap encomanar a una història tanmateix sostinguda per la passió i la cobdícia,
a més de la visió complexa, matisada i singular que és capaç de presentar com encertada
a un lector que no pot deixar de meravellar-se davant d’un plegat d’escenes que
romandran inesborrables dins la seva imaginació (així, per exemple, quan Willa recorda
la història d’amor, la nit de noces que va viure amb en Ben Harper, la plenitud perduda):
tot això converteix aquest llibre en un clàssic.
Per acabar-ho de fer memorable, la traducció catalana de Marta Pera és de primer
nivell. Els editors l’han encertada de ple amb l’aposta de recuperar aquest llibre per al lector
del país.



40 • PRESÈNCIA • Del 13 al 19 de juliol del 2012
LLIBRES
CRÍTICA 

A primera vista

Amb les persones em passa com amb els pisos. Només de veure’l ja sé si allà hi puc ser feliç. És una qüestió de llum.

(Il·lusa –i miop--  com sóc, no veig les goteres fins que plou.)

Sant Jordi

Abans els cavallers s’enfrontaven al drac que es volia menjar la seva princesa. Ara els cavallers s’enfronten al virus que es vol menjar l’ordinador de la seva princesa.

Totes les cartes d'amor són

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També, al meu temps, vaig escriure cartes d’amor
com totes,
ridícules.

Les cartes d’amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, al capdavall,
només els que no han escrit mai cartes d’amor
sí que són
ridículs.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me’n
cartes d’amor
ridícules.

La veritat és que avui són els meus records
d’aquelles cartes d’amor
els que són
ridículs.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules).


- Alvaro Campos – Fernando Pessoa -

PREMIUM?

DENUNCIO aquí, per si serveix d’alguna cosa, el Club BLINKO. M’han estat enviant missatges al mòbil, que jo ni tan sols obria, i me’ls han cobrat!!! Jo no sé qui són ni què són aquests Blinko. No sabia ni que existien. A la companyia telefònica em diuen que deuen haver tret el meu número d’algun lloc d’internet on l’he donat. Jo no compro mai per internet ni dono mai el meu número. Em passo moltes hores sola a casa davant de l’ordinador, i quan compro m’agrada sortir de casa, relacionar-me amb persones humanes i tocar i olorar la mercaderia, siguin mitges, enciams o llibres. També em diuen que molta gent s’ha queixat d’aquesta estafa dels Blinko, i alhora em diuen que aquesta empresa s’anuncia a Tele 5 (jo no ho sabia perquè no miro mai aquest canal) amb tota impunitat. Com pot ser? Jo faig servir el mòbil per a un ús exclusivament personal i no entro mai a internet des del mòbil. L’empleat de la companyia de telefonia ha intentat donar-me de baixa d’aquests missatges (jo no sabria com posar-m’hi, per donar-me de baixa d’una cosa que ni tan sols sabia que existís), i m’ha assegurat que si m’envien missatges és que hi estic subscrita. He provat d’explicar-li que no puc estar subscrita a una cosa sense haver sol·licitat ni aprovat la subscripció ni firmat cap paper on digui que hi estic subscrita ni haver fet absolutament cap gestió per subscriure-m’hi. M’ha semblat que dubtava, molt amablement, de la meva paraula. Ha intentat unes quantes vegades impedir que em continuïn enviant aquests missatges, i finalment m’ha dit que Blinko “no accepta” la meva baixa. (Amic Kafka, què faig?!)

Es veu que el procediment adequat era donar-me de baixa dels SMS PREMIUM (jo tampoc sabia que això existís --la meva ignorància en aquests temes és gloriosa--, però trobo que, en tot cas, li escauria més el nom de SMS CASTIGUM). De tota manera, segueixo sense entendre com m’han pogut donar de baixa d’una cosa a la qual no m’havia donat d’alta. I si vull fer una reclamació directament a l’empresa Blinko, he de pagar per fer-la! (És un 902). Una vegada em va caure el mòbil a l’olla del caldo en plena ebullició. Devia ser un avís del cel, i no en vaig fer cas. M’estic plantejant seriosament fer un brou de mòbil i limitar-me a parlar pel fix, que és molt més amable (tot i els pesats de jazztel, i la companyia d’assegurances que em vol assegurar un cotxe que no tinc, i la dermoestètica que em vol fer una cara nova gratis, etc. etc. etc., per no parlar del preu que em cobren per l’ADSL perquè no m’atreveixo a canviar-me a una de les altres companyies que m’assetgen contínuament oferint-me un preu més baix, ja que sempre que he fet un canvi d’aquests ha sigut sortir del foc per caure a les brases).

Només em sabria greu haver de renunciar a la poètica dels sms dels amics. És tot un detall rebre un haikú quan fas cua a la companyia de telefonia mòbil amb una mala llet absolutament prosaica.

Vaig néixer perquè...

Vaig néixer perquè m'enyorava.

Història S'agrada

La història s’agrada.

S’agrada tant, que es repeteix.

(estirabot inspirat per un poena de Tomàs Àrias)

(òbviament, és per dir-lo i no per llegir-lo)

Any Nou

Un terratrèmol de set graus al Japó, aquesta matinada. L’Iran ha llançat un míssil a l’estret d’Ormuz. Avui les noves tarifes del transport públic entren en vigor. Amb la primera campanada ha nascut una nena filla d’una família equatoriana a Mollet del Vallès. Tot seguit han començat a respirar l’Ali a l’Hospital Josep Trueta, en Pol a Reus i en Mekhamedamin Gnouni a la Vall d’Aran. Avui fa deu anys que va néixer l'euro. La Filharmònica de Viena és a punt per començar el concert a la sala Daurada del Musikverein. A la terrassa el vent gira els fulls. El mar és de plata; l’esclat és tan enlluernador que no el puc mirar. Esmorzo al sol com si fos primavera. Avui és el primer dia de la Fi del Món. Avui també se t’enfila el desànim com heura a l’ombra. Avui també em creixen les respostes insuficients. El vent hi juga. Diuen que l’any és nou, precisament ara, que tot està en hores baixes, ara, al pic de l’hivern. No podríem fer com a Samoa, que es van saltar el dia d'abans d'ahir per raons comercials? Si a Samoa no va existir el 30 de desembre del 2011, nosaltres podríem declarar avui la primavera. O començar l’any d’aquí a un parell de mesos. A veure si, contra tots els pronòstics, s’han arreglat una mica les coses. Així i tot, avui, amb mans impacients, jugo a estripar el paper de regal que engabia l'any. Desfloro l’agenda vermella. Avui el mar és de plata, com el riu de paper d’embolicar xocolata del pessebre de quan érem petits.