Sonet 76, Shakespeare: Why is my verse so barren of new pride: tres noves versions

Per què el meu vers no és pretensiós

i esquiva canvis i novetats?

Per què no m’he tornat cobdiciós

de girs estranys, originalitats?

Per què sempre escric igual, i disfresso

trucs i troballes amb vestit antic

i amb cada mot i vers confesso

qui sóc i d’on prové tot el que dic?

Escriure de tu és la meva empresa,

tu i l’amor sou el meu únic motiu;

fer nou el vell és la meva proesa,

gasto el que és gastat i ho faig atractiu:

com el sol cada dia mor i neix,

el meu amor diu sempre el mateix.

Sonnet LXXVI: Why is my verse so barren of new pride

BY WILLIAM SHAKESPEARE

Why is my verse so barren of new pride,

So far from variation or quick change?

Why with the time do I not glance aside

To new-found methods, and to compounds strange?

Why write I still all one, ever the same,

And keep invention in a noted weed,

That every word doth almost tell my name,

Showing their, birth, and where they did proceed?

O know, sweet love, I always write of you,

And you and love are still my argument,

So all my best is dressing old words new,

Spending again what is already spent:

   For as the sun is daily new and old,

   So is my love still telling what is told.

Una altra versió:

Per què el meu vers és pobre en nous orgulls

i esquiva canvis i innovacions?

Per què amb el temps no giro els ulls

cap a nous girs i combinacions?

Per què sempre escric igual, i vesteixo

amb camisa vella cada troballa

i amb cada mot i vers em repeteixo,

revelo el meu nom, origen i talla?

Ja saps que és de tu que escric, amor meu,

tu i l’amor sou la meva obsessió;

mots vells guarnits de nou poso en relleu,

els desgasto fins a l’erosió:

com el sol, que és vell i nou cada dia,

l’amor es diu i rediu amb follia.

I encara una altra, sense rima:

Per què el meu vers defuig la vanitat

de canvis i trucs, nous girs i sorpreses?

Per què per fi no provo i assajo

mitjans moderns, no arrisco experiments?

Per què escric sempre igual, em repeteixo,

abillo amb vestit vell noves troballes

i estampo en cada mot el meu nom

i revelo la font d’on ha brollat?

Ja saps, amor, que és de tu que escric sempre,

tu i l’amor sou el meu únic tema;

vestir mots vells de nou és el meu art,

gastar i esmolar el que ja és gastat:

com el sol, nou a l’alba, vell al vespre,

el meu amor diu el que ja sabem.