LES SORPRESES DE MARTIN AMIS I LA POESIA

LLUÍS A. BAULENAS -  AraLlegim 18/01/2014

FREIXURES BEN EMBOLICADES

Aquests dies torna a estar d'actualitat l'autor anglès Martin Amis. Acaba de publicarLionel Asbo. Estat d'Anglaterra (2012) amb una magnífica traducció de Marta Pera (gran ús de la paraula ceballot, per cert) per a l'editorial Empúries (en castellà, com és habitual, a Anagrama, amb traducció de Jesús Zulaika). El mínim que podem dir d'aquest lliurament són dues sensacions. D'una banda, és una novel·la descarada, descarnada, crítica i, sobretot, molt divertida, amb la creació d'un personatge central impagable que beu directament de les fonts de les bèsties humanes adolescents, grotesques i violentes, creades per Tom Sharpe i els inefables alumnes de Wilt, el seu heroi. De l'altra, Amis demostra un cop més la capacitat de sorprendre els seus lectors amb una novel·la que no té res a veure amb les altres. Ja ho havia fet abans amb propostes tan diferents com la sàtira present a Camps de Londres (1989), el relat policial psicològic de Tren de nit (1997 i l'autobiogràfica Experiència (2000), entre d'altres.

NOUS CANALS POÈTICS

Però posats a parlar d'Amis, cal recordar-ne la faceta de gran lector de poesia. Sovint no s'està de manifestar públicament que la poesia s'està morint per falta de lectors. O, dit d'una altra manera, que la poesia és més minoritària que mai. Val la pena reflexionar sobre aquesta manifestació, encara que ell es refereixi, lògicament, al Regne Unit. A casa nostra, d'una banda hi ha la realitat del món editorial: la publicació regular de poesia s'ha desplomat en caiguda lliure. Les editorials pràcticament no en publiquen i el que publiquen pràcticament no es ven. ¿Dóna aquest fet, indirectament, la raó a Amis? Sí i no. Perquè en el gènere poètic, com en altres activitats culturals, els hàbits dels consumidors estan canviant a tota velocitat. I, d'altra banda, a casa nostra, sense anar més lluny, aquesta crua realitat editorial topa amb la vitalitat més creixent que mai de la presència de la poesia al carrer, als espais públics.

No és cap novetat l'aparició en la quotidianitat cultural de casa nostra d'una certa normalitat a l'hora de tenir contacte amb la poesia en actuacions públiques, ja siguin de recitals com de muntatges teatrals que hi estan basats. I qui hi assisteix s'adona de l'existència d'una sèrie de gent, d'espectadors, més o menys fidels, més o menys nombrosos i fidels. Fins al punt que molts poetes gairebé "han professionalitzat" la seva presència pública. Què significa, tot plegat? Potser, senzillament, que els consumidors culturals amb sensibilitat poètica han canviat els hàbits. I que cada cop més prefereixen consumir poesia escoltant-la mentre es prenen una cervesa que no pas llegint-la. La poesia ho permet, la novel·la no. La narrativa curta, segons com, pot entrar-hi. Però la poesia és com la música i aquí no hi té rival. En resum, que en perfecta coherència amb el munt d'incoherències assumibles que ens planteja aquesta etapa del món del llibre (menys lectors que mai, més autors que mai, més editorials petites que mai), podríem concloure que la salut de la poesia no solament no és dolenta, sinó que sobreviu prou bé (l'únic que canvia és el vehicle per fer-se conèixer).