divendres, 17 de juliol del 2015

La traducció d'"Amb la corda al coll", Joseph Conrad: Enric Iborra en parla a La serp blanca

Enric Iborra parla de la novel·la de Jospeh conrad "Amb la corda al coll" al blog La serp blanca.
I com ho agraïm, els traductors, quan el ressenyador o crític té en compte que l'autor no va escriure l'obra en la nostra llengua i, a més de dir el nom de la persona que l'ha reescrita, en aquest cas en català, fa l'esforç d'analitzar-ne una mica la traducció i valorar-la.

La traducció que ha fet Marta Pera d’aquesta narració de Conrad és excel·lent. No ho dic únicament per la fluïdesa amb què es llegeix. He cotejat diversos fragments de la versió catalana amb l’original anglès i en tots els casos resulta ajustada, precisa i àgil, amb un model de llengua literària molt pròxim al català actual. El mèrit encara és més gran si recordem que Conrad és un dels màxims estilistes de la literatura anglesa.

Enric Iborra

http://laserpblanca.blogspot.com.es/2015/07/amb-la-corda-al-coll.html




dimarts, 7 de juliol del 2015

Una fi del temps - Pere Calonge parla de "La gran caiguda"

"Allò era una fi dels temps. Però s’hi havien acostumat. I la fi dels temps no s’acabaria mai." 


http://www.perecalonge.com/exlibris/caracters/la-gran-caiguda/

Una fi del temps

Portada
Peter Handke
La gran caiguda
Traducció de Marta Pera Cucurell
Raig Verd Editorial, Barcelona, 2014
“El pare sempre li deia les coses directament, tal com li venien al cap. I aquelles coses no eren mai coses que l’ajudessin a tirar endavant ni que li aportessin llum, sinó que més aviat l’empetitien, el limitaven i, en general, les que estaven relacionades amb el fill, eren pessimistes, invariablement”. Com en aquesta cita extreta de la novel·la, el lector té sovint la impressió que La gran caiguda s’ha escrit directament, tal com li venia al cap a Handke. Sense un pla ni una estructura previs. Com un enfilall d’elements sense connexió aparent, que van creuant-se també sense causa ni sentit evident en el camí erràtic del protagonista. Unes coses —una narració, en general— que no aporten llum a un lector que, al contrari, avança a les palpentes pel discurs de l’austríac; exceptuant un cert regust pessimista, metafísic i apocalíptic.
L’obra explica el trajecte d’un actor, al llarg d’una única jornada d’estiu, des dels afores fins al centre de la ciutat on s’haurà de produir aquesta gran caiguda del títol. El camí d’un personatge sense nom per una ciutat sense nom. Com en una odissea actual —és el propi Handke qui suggereix aquesta comparació— però ni de lluny amb una meta tan clara com la d’Homer. Només sabem, de manera molt vaga, que ha d’arribar a una cerimònia que s’hi celebrarà en el seu honor, o que l’endemà començarà el rodatge d’una pel·lícula. Més enllà d’això, només alguna referència escadussera —i sense continuïtat— al camí de l’actor com una “missió secreta”, en què hi hauria “alguna cosa en joc”; o fins i tot amb el to místic de qui afirma que aquest camí estava anunciat i implicava oferir-se en sacrifici.
Sense cap més trama, l’acció —la no-acció— es limita a aquest recorregut del personatge, a les trobades amb individus estranys, a converses infructuoses i a alguna reflexió brillant aïllada, com aforismes fàcilment subratllables. El resultat s’assembla a un gran teatre on tots actuen, o sobreactuen; on tot sembla fals. A una immensa farsa. És indubtable que Handke s’aparta amb valentia dels cànons narratius establerts, que qüestiona les convencions i els paràmetres amb què ens acostem habitualment a una narració literària. Una proposta que desconcerta i despista qualsevol hipòtesi de lectura prèvia que ens en puguem fer. Una altra cosa és si, amb això, aconsegueix res més que la pura exhibició de destresa narrativa; però, en qualsevol cas, corre el risc de resultar àrid i artificiosament extravagant. La provocació —que el tòpic associa constantment a l’austríac— sempre té la mateixa limitació: trobar a l’altra banda algú disposat a sentir-se provocat.
Un relat de vegades oníric, o surrealista; de vegades metafísic, i ben sovint absurd. La impressió és que se’ns parla d’un món devastat, habitat per morts vivents. Paisatges desolats, una societat violenta, amb tints futuristes, un món que viu a prop d’alguna gran catàstrofe: “Allò era una fi del temps. Però s’hi havien acostumat. I la fi del temps no s’acabaria mai”. El recorregut té també alguna cosa de comiat: de la professió, de la vida i d’ell mateix. Un viatge exterior i interior alhora —es pot escapar dels tòpics, però no de tots els tòpics— en què el camí és també una introspecció; i els elements i els personatges que es creua, obstacles per a assolir la consciència de la realitat que l’envolta i d’ell mateix. Mentre juga a imposar-se prohibicions, l’actor converteix aquest camí en una “via d’aprenentatge a través de l’error”; atorga el màxim valor a la capacitat d’observació, a “la transició entre la mirada distreta i l’observació atenta”. Com el propi autor, que obliga el lector a estar atent, a observar, a aprendre de l’error.
La de La gran caiguda és una prosa realment hipnòtica, capaç d’atrapar el lector durant molts moments com un mantra. Però, també com un mantra, és un estil que pot resultar repetitiu i, al remat, tediós. En qualsevol cas, literatura que no commou, que no provoca cap tipus d’emoció. Que llisca amb suavitat per la pell, però sense calar.

dilluns, 6 de juliol del 2015

Simic, "sparring" del món, article d'Àlex Susanna

Simic, "sparring" del món
Àlex Susanna

https://twitter.com/Eumo_Editorial/status/617949441430016000
                 Charles Simic al Palau de la Música, maig 2015, fotografia de Pep Herrero

ESCRIC AQUEST article en una taula no
acabada de desparar: queden un parell d’ampolles
–una de vi buida i una de cava a mig
beure–, acompanyades dels taps corresponents,
una sola copa, tot de tovallons, uns estalvis
i un llevataps: més o menys aquesta és
la fotografia de la taula on em disposo a treballar.
Justament per què res no hi acaba de
quadrar, en aquest petit escenari, però tot hi
és reconeixible, penso en la poètica de Charles
Simic (Belgrad, 1938), una de les veus
poètiques més irreverents, lúcides i punyents
del panorama internacional.
Fa poc el vam tenir llegint poemes al Palau
de la Música –em consta que va quedar meravellat
de l’espai i del públic que l’omplia–,
però sempre que ho vulgueu el podeu tenir
llegint poemes a casa vostra, encara que us
els hàgiu de llegir vosaltres mateixos: ben
mirat, d’això es tracta. Que cadascú de nosaltres
faci ventrilòquia poètica a casa seva.
Pocs exercicis deparen tantes sorpreses com
aquest. De sobte us reconeixeu en la veu
d’un altre: vet aquí la meravella més extraordinària
de totes.
Com s’entra en el món d’un poeta, però?,
es preguntarà més d’un. Tustant alguna de
les portes que estan al vostre abast –els seus
llibres– i obrint-la per on més us plagui. Diria
que hi ha poques accions tan excitants
com la de descobrir una veu poètica. Bé, vull
dir la de sintonitzar-hi: normalment les veus
més autèntiques presenten resistències, no
es donen a la primera, demanen un mínim
de perseverança. I és així que, quan la porta
finalment s’obre, experimenteu un esclat
d’adrenalina.
Pel que fa a la veu que ens ocupa, proposo
una doble lectura: d’una banda, el poemari
Mestre de disfresses (Jardins de Samarcanda,
2014), traduït per Marta Pera i guanyador
d’un dels premis més útils que conec, el
Jordi Domènech de Traducció de Poesia; de
l’altra, el quadern de notes El monstruo ama
su laberinto (Vaso Roto Ediciones, 2015), en
traducció de Jordi Doce. La lectura combinada
de tots dos llibres és una experiència altament
recomanable: s’il·luminen i s’alimenten
retroactivament.
En un cas ens les havem directament amb
aquestes criatures desemparades que són els
poemes, mentre que en l’altre anem descobrint
d’on surten, què s’hi proposa l’autor,
què pensa de la poesia i de certs poetes, o
com respon de manera immediata als molt
diversos estímuls que li depara una vida
d’home corrent. Sobretot hi veiem això, en
tots dos llibres: una manera de dir i d’estar
en el món del tot reconeixibles per tal com hi
defuig els llocs comuns i tragina grans dosis
d’una mena d’alegria existencial molt seva.
Obro el llibre de poemes i topo amb un
que es diu Els amos fan llàstima als gossos:
«Jeuen als seus peus havent sopat,/veuen
com se’ls enfosqueix l’expressió/llegint el
diari o escoltant la dona/parlant de problemes
més greus que els propis”»... No us han
entrat ganes d’acabar-lo? Faig el mateix amb
l’altre llibre: Sólo la poesía puede medir la
distancia entre nosotros y el Otro, o bé: «Con
frecuencia, el poema lírico es una afirmación
escandalosa de que lo privado es público, lo
local es universal, lo efímero es eterno. ¡Y es
así! Los poetas acaban teniendo razón. Eso
es algo que los filósofos no son capaces de
perdonarles». I una darrera nota: «Aspiro a
crear una especie de no género hecho de ficción,
autobiografía, ensayo, poesía y, por supuesto,
¡chistes!». Això és el que ha aconseguit
amb aquest llibre Charles Simic,
«exemple radiant d’home postbabèlic», en
paraules de Seamus Heaney.