dilluns, 6 de juliol del 2015

Simic, "sparring" del món, article d'Àlex Susanna

Simic, "sparring" del món
Àlex Susanna

https://twitter.com/Eumo_Editorial/status/617949441430016000
                 Charles Simic al Palau de la Música, maig 2015, fotografia de Pep Herrero

ESCRIC AQUEST article en una taula no
acabada de desparar: queden un parell d’ampolles
–una de vi buida i una de cava a mig
beure–, acompanyades dels taps corresponents,
una sola copa, tot de tovallons, uns estalvis
i un llevataps: més o menys aquesta és
la fotografia de la taula on em disposo a treballar.
Justament per què res no hi acaba de
quadrar, en aquest petit escenari, però tot hi
és reconeixible, penso en la poètica de Charles
Simic (Belgrad, 1938), una de les veus
poètiques més irreverents, lúcides i punyents
del panorama internacional.
Fa poc el vam tenir llegint poemes al Palau
de la Música –em consta que va quedar meravellat
de l’espai i del públic que l’omplia–,
però sempre que ho vulgueu el podeu tenir
llegint poemes a casa vostra, encara que us
els hàgiu de llegir vosaltres mateixos: ben
mirat, d’això es tracta. Que cadascú de nosaltres
faci ventrilòquia poètica a casa seva.
Pocs exercicis deparen tantes sorpreses com
aquest. De sobte us reconeixeu en la veu
d’un altre: vet aquí la meravella més extraordinària
de totes.
Com s’entra en el món d’un poeta, però?,
es preguntarà més d’un. Tustant alguna de
les portes que estan al vostre abast –els seus
llibres– i obrint-la per on més us plagui. Diria
que hi ha poques accions tan excitants
com la de descobrir una veu poètica. Bé, vull
dir la de sintonitzar-hi: normalment les veus
més autèntiques presenten resistències, no
es donen a la primera, demanen un mínim
de perseverança. I és així que, quan la porta
finalment s’obre, experimenteu un esclat
d’adrenalina.
Pel que fa a la veu que ens ocupa, proposo
una doble lectura: d’una banda, el poemari
Mestre de disfresses (Jardins de Samarcanda,
2014), traduït per Marta Pera i guanyador
d’un dels premis més útils que conec, el
Jordi Domènech de Traducció de Poesia; de
l’altra, el quadern de notes El monstruo ama
su laberinto (Vaso Roto Ediciones, 2015), en
traducció de Jordi Doce. La lectura combinada
de tots dos llibres és una experiència altament
recomanable: s’il·luminen i s’alimenten
retroactivament.
En un cas ens les havem directament amb
aquestes criatures desemparades que són els
poemes, mentre que en l’altre anem descobrint
d’on surten, què s’hi proposa l’autor,
què pensa de la poesia i de certs poetes, o
com respon de manera immediata als molt
diversos estímuls que li depara una vida
d’home corrent. Sobretot hi veiem això, en
tots dos llibres: una manera de dir i d’estar
en el món del tot reconeixibles per tal com hi
defuig els llocs comuns i tragina grans dosis
d’una mena d’alegria existencial molt seva.
Obro el llibre de poemes i topo amb un
que es diu Els amos fan llàstima als gossos:
«Jeuen als seus peus havent sopat,/veuen
com se’ls enfosqueix l’expressió/llegint el
diari o escoltant la dona/parlant de problemes
més greus que els propis”»... No us han
entrat ganes d’acabar-lo? Faig el mateix amb
l’altre llibre: Sólo la poesía puede medir la
distancia entre nosotros y el Otro, o bé: «Con
frecuencia, el poema lírico es una afirmación
escandalosa de que lo privado es público, lo
local es universal, lo efímero es eterno. ¡Y es
así! Los poetas acaban teniendo razón. Eso
es algo que los filósofos no son capaces de
perdonarles». I una darrera nota: «Aspiro a
crear una especie de no género hecho de ficción,
autobiografía, ensayo, poesía y, por supuesto,
¡chistes!». Això és el que ha aconseguit
amb aquest llibre Charles Simic,
«exemple radiant d’home postbabèlic», en
paraules de Seamus Heaney.

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada