http://elbiblionauta.com/ca/2017/01/27/la-metamorfosi-1915-franz-kafka/
LA METAMORFOSI (1915)
Franz Kafka
Poques aportacions es poden afegir d’una obra tan universal com és
La Metamorfosi de
Franz Kafka. Un llibre que ha ascendit al cel de la història de la literatura per la seva frescor, tot gràcies al desplegament d’una maquinària descriptiva exemplar. Es tracta d’un d’aquells escrits intocables, pel seu context i el seu poder, amb el qual s’han d’activar totes les precaucions a l’hora de fer-li referència. El que no suposa en cap cas un pecat és rellegir-la i redescobrir-la. Sembra ens facilita l’oportunitat de tornar a viure aquest viatge surrealista, amb l’excel·lent traducció de
Marta Pera Cucurell. Com passa amb París, ciutat a la qual li és atribuïda una propietat d’inevitable imantació, sempre es torna a
La Metamorfosi.
Gregor Samsa és un comerciant, absolutament enamorat de la seva professió nòmada. Un dia, i així arrenca el relat, es lleva del llit amb uns símptomes del tot extravagants. A partir d’aquí, la història adopta una perspectiva que narra en tercera persona i amb exactitud,
la transmutació de l’home a l’insecte. Li creixen potes, li apareixen antenes i els seus sentits i percepcions es veuran alterats. Tot això queda reflectit amb
una dialèctica irònica, vibrant i, a priori, frívola i distant. Això últim no s’ha de tenir en compte, és difícil empatitzar amb un escarabat.
El protagonista s’enfrontarà a aquesta esgarrifosa realitat amb un temperament admirable i una racionalitat que, veritablement, provoca enveja. Tot i que, en un inici, Gregor creu que tot forma part d’una al·lucinació onírica, aviat admetrà estoicament la versemblança dels fets. Per contra, la seva família és la que no acceptarà l’arrogant transformació. Exceptuant la germana (malgrat que acabarà sucumbint a la màxima de l’establishment social), el pare, la mare i el seu cap es mostraran constantment enemistats amb el nou Gregor. S’ha de considerar que la història va ser escrita el 1915, i pretén ser un mirall metafòric que situava l’alta esfera social en un panorama amarg i pessimista. A més d’això, per descomptat, es tracta d’un conte màgic i preciós.
És prioritari aturar-se en tres personatges clau en el transcurs de l’obra. Primerament, en el pare, que agrupa tots els clixés i els estàndards del model de família imperant dins del context. Aquest, preocupat pels ingressos que abans aportava el fill, arriba a llogar una estança a tres individus. També cal destacar la figura del cap de feina, que ignora finalment la conversió metamòrfica i insta Gregor a tornar a la feina. Aquest últim personatge, i això se suma als mèrits del llibre, es pot traduir idòniament als nostres dies: qui no ha tingut mai un responsable així? Diferent és el rol de la mare, que representaria la incertesa i la covardia d’una societat apagada i taciturna: no sap mai com actuar, com reaccionar davant la metamorfosi del seu fill. Mentrestant, Gregor s’integra en la seva nova condició, notant a més com canvia el seu apetit i es modifiquen els seus gustos i sentits.
La germana, en canvi, és la primera i única que creu fermament en el restabliment del seu germà i que cal satisfer les seves necessitats bàsiques. A mesura que passen els dies, i estudiant els moviments de Gregor, arribarà a extreure, amb l’ajuda de la mare, tots els mobles de la cambra. Aquest fet acabarà desanimant i agreujant la debilitació del protagonista, que anirà conscienciant-se del distanciament amb la humanitat que abans posseïa: l’allunyament de la civilització és un dels motius pels quals Gregor s’anirà apagant. I, creieu-me, la mort del personatge de La Metamorfosi és una de les més tristes que s’han llegit mai.
I és que la psicologia juga un paper molt important a l’obra. Les relacions interpersonals destil·len tot un seguit de punts que, alhora, tracen un mapa fascinant de crítiques lascives sobre el món que rodejava Kafka. Tot recuperant la biografia de l’autor, la turmentosa enemistat amb l’autoritat del seu pare explicaria l’angoixa proferida, on es manifesta l’orgull familiar i els valors als quals estava lligada la societat acomodada de l’època. Una altra lectura portaria a pensar, és el recel que sentia Kafka davant una Praga classista, hostil i burocràtica. Llegint La Metamorfosi, s’entreveu també la incomoditat de l’escriptor txec, de la seva impassibilitat en tant que observador meditabund que absorbeix les falsedats i injustícies de la classe alta d’un continent aburgesat.
El format de La Metamorfosi és un xic inquietant. En primera instància, Kafka sembla combinar elements propis d’un conte infantil amb una escriptura més tradicional. Val a dir que un altre dels milers de mèrits que l’escriptor demostra amb aquesta obra és el tempo: un virtuós ritme narratiu amb el qual Kafka mou la batuta i adopta la figura del director d’orquestra, orientant així els diferents elements literaris i donant ordres a l’humor i la sàtira. Els apel·latius, els diàlegs i les reaccions adscrites als personatges construeixen un tel infestat de les característiques anímiques i els avatars dels actors i, en última instància, de la seva humanitat. Kafka pot presumir d’introduir realisme detallista en una situació flagrantment fictícia. Al lector només li resta treure’s el barret.
A més, la magnífica i impecable presentació de Sembra ens obsequia amb dos detalls. Així, per la cara. El primer, un pròleg emotiu i genuí d’un artista i escriptor igualment emotiu i genuí. L’ex-Antònia Font, Joan Miquel Oliver, marcat com tots els mortals per l’estela kafkiana, s’embarca en un preàmbul apassionant que convida al lector a banyar-se en La Metamorfosi: en la seva foscor radiant i en la seva ominosa il·luminació. Per acabar, l’edició ve ornamentada per les espectaculars i simpàtiques il·lustracions de la valenciana Aitana Carrasco. Ja veuen que més que una edició, això és una confluència de disciplines culturals, un amalgama artístic. Un tresor, tot plegat.
